EL NEN ADOPTAT A L ESCOLA.
Treballar el tema dels orígens a l’aula.
Avui en dia, cada cop més parelles
esdevenen família gràcies a un procés d’adopció.
A vegades, els mestres tenen dubtes sobre
com tractar el tema dels orígens a l’aula. Es important no negar les
diferencies: si un nen té la pell negre, té la pell negre; si té els ulls
axinats, els té axinats. No cal dir cap altre cosa quan és una evidencia. En
canvi, és bo poder parlar de les diferencies
físiques que existeixen entre els individus i de les diferencies ètniques que existeixen al voltant del mon.
Però lo
més interessant és poder parlar amb els petits sobre les funcions dels pares. Què fa que algú esdevingui pare o mare? L’embaràs
i el part? O més bé, la capacitat d’una
parella de cuidar i protegir el seu infant?
Per treballar aquests temes, tenim a la
nostra disposició molts contes infantils que tracten del tema. Aquí us facilito
alguns contes que em semblen especialment adients per parlar-ne, però
n’existeixen molts més…
Les dificultats escolars.
Els pares de nens adoptats es preocupen
sobre els progressos dels seus fills en els aprenentatges. Desitgen que els
seus fills tinguin el mateix nivell que els altres nens de l’escola i que vagin
tard en l’adquisició dels coneixements. Aquesta és una preocupació natural i
comprensible, que no és per rés exclusiva dels pares de nens adoptats.
Per una gran majoria dels nens adoptats, tot va bastant bé a l’escola. Però
és cert que en els nens adoptats, existeix una major probabilitat de tindre
dificultats d’aprenentatge i de concentració.
Si les dificultats apareixen a nivell
escolar, hem de tenir present:
-
El
pes del sentiment d’abandó, que està a l’origen de la historia d’aquests nens.
-
Del
patiment i vulnerabilitat de una carència afectiva en certs moments de la vida.
Existeix un lligam entre les carències
afectives de la petita infància, la capacitat d’aferrament i el desig
d’aprendre. Un aferrament sòlid és
fonamental per poder anar cap endavant en els vincles (mestre, companys i amics de
classe), però també en els coneixements i els aprenentatges. No podem
separar cervell i sentiments, raó i emocions. Un nen que no se sent segur en els seus
lligams afectius pot mostrar dificultats en dedicar-se i concentrar-se en les
tasques escolars o les tasques domèstiques. És així com alguns nens poden
oposar-se o resistir-se als aprenentatges, tot i tenir capacitats.
D’altra banda, els nens poden expressar el seu malestar a través de
comportaments de lentitud, de passivitat, de falta de concentració, tendència
al somieig…. Davant d’aquests símptomes, els mestres i pares poden tenir dubtes
sobre les dificultats d’atenció i de concentració i poden formular sospites de TDAH. Però cal ser curosos i no confondre capacitats intel·lectuals amb
funcionament psíquic amb un bon diagnòstic.
El consell que sempre dono és deixar temps
al nen i respectar la seva edat afectiva, que a vegades pot estar en gran
desajust amb la seva edat cronològica o amb el seu desenvolupament cognitiu. Un nen que no rendeix a l’escola no vol
dir que sigui inintel·ligent. Cal mirar més enllà de les notes i de la conducta
a l’aula i esbrinar què li passa en aquell nen. Una ajuda professional pot
ser útil en aquests casos.
·
Tots els pares vivim amb inquietud el fet
que el nostre fill tingui dificultats a l’escola. Però hem de tenir present
quina és la nostra funció com a pares. Que seria, entre altres, donar-li
esperança i confiança. Els nens percebeixen les nostres expectatives i poden
notar la nostra preocupació o decepció. Els nens poden sentir-se llavors com fills poc
gratificants per els seus pares i això evidentment no ajuda a tenir una bona
autoestima.
A vegades, aquestes situacions poden
desencadenar un clima de insatisfacció mútua entre pares i fills i una espiral
negativa amb sentiments d’impotència, de fracàs personal i de decepció per part
de tots. Cal intentar conservar una
imatge positiva dels fills. És important en aquest sentit ajudar-los a que
tinguin èxit en algun àmbit (escolar, esports, música, artístic, etc.). Els
nens necessiten sentir-se satisfets de lo que fan i que els pares estiguin
orgullosos d’ells.
·
Primer cal diferenciar les dificultats psíquiques
de les cognitives. Si l’àrea emocional es troba afectada, es podrà proposar un
tractament al nen orientat a una major comprensió i acceptació de la seva
historia personal tot i ajudant a una major maduració de les seves capacitats
psicoemocionals, així com visites amb els pares per ajudar-los en el tracte amb
el fill.
Una estreta col·laboració entre pares, mestres,
pediatres, psicòlegs, etc. és necessària. Això ens permet ser coherents i
reunir tots els nostres esforços en la mateixa direcció.
Jasmine Gregori Le Du. Psicòloga
col.nº 13.834. Tel: 651 498 576.
Email: jasminegregori@gmail.com
